Recuperem una entrevista amb Rosa Pera

Com a material de reflexió, proposem una entrevista amb Rosa Pera, realitzada a l’octubre de 2008, al principi de les seves funcions com a directora del Bòlit, realitzada per Adéu Matèria, revista digital…

avatar de Rosa Pera al Twitter

“L’esperit del Centre d’Art Contemporani de Girona és estar amb un peu al present i l’altre al futur, però amb l’orella posada al passat…”

El currículum de Rosa Pera (Barcelona, 1966) sembla dissenyat per culminar en la direcció d’un centre d’art contemporani com el de Girona: Llicenciada en Geografia i Història (especialitat en Història de l’Art) per la Universitat de Barcelona, i amb estudis de Filosofia a la mateixa universitat, es tracta d’una professional independent que ha treballat en la gestió cultural des de diferents àmbits, com ara la producció de programes i projectes artístics, el comissariat d’exposicions, la crítica d’art o la docència. També ha fet diverses contribucions amb diferents institucions i entitats com a membre expert en gestió cultural i art contemporani. Entre 1997 i 1999 va ser la directora artística de QUAM, un programa itinerant de formació de nous professionals de l’art contemporani… Ara afirma començar de zero.

· Com es porta això de dirigir un Centre d’Art que no té seu física?

Doncs amb tota la naturalitat possible…(riu). Evidentment sé que es tracta d’un repte, tot i que m’ho plantejo com sempre m’he plantejat la meva feina: intento mirar quin context tinc, quines condicions se m’ofereixen de territori, de ciutadania, de context cultural d’un lloc donat, què hi passa al lloc on em trobo i al món en general, quines preocupacions té la gent i els artistes… i tot plegat, sumat als encàrrecs que se’m fan i al que a m’interessa, fa que pugui proposar projectes determinats. Abans ho feia a partir d’indicacions fetes per altres institucions (MACBA, Fundació Tàpies, Centre d’Art Santa Mònica…) i ara, en canvi, la protagonista és Girona. En tot cas, realment és un projecte que em fa moltíssima il·lusió i que, a més, té com a repte afegit la seva gran complexitat…

· Especialment per ser la primera persona en dirigir el nou Centre…

Si, però al mateix temps resulta molt engrescador. Amb projectes anteriors sempre tenia més restriccions, més elements previs que havia de valorar amb la meva feina. En canvi ara parteixo de zero o, més ben dit, no tinc cap antecedent directe que pugui condicionar la meva feina…

· Potser per això el més difícil serà trobar una bona definició de Centre d’Art. Com cal vendre el producte a la ciutadania? Ens cal un equipament com aquest?

Cal destacar la multitud de funcions que té tot Centre d’Art i, en especial, les que aquest de Girona haurà de tenir; sobre la necessitat d’un Centre d’Art, val a dir que si parlem en aquests termes, la majoria de coses poden ser ben prescindibles o necessàries en funció de les circumstàncies, però quasi sempre prescindibles: en un lloc com Girona, és clar que la importància històrica de l’art i, en el cas que ens ocupa, de l’art contemporani, justifica l’existència d’un centre on s’aglutinin les diferents pràctiques que s’han portat i es porten a terme.

· Fins fa poc la Fundació Espais feia aquesta funció, malgrat tot apunti a que es troba en procés de desaparició…

Esperem que no, però mai se sap… En tot cas, no és tan important dir que no es té res, com saber identificar bé quines són les necessitats que manquen per cobrir. A totes les ciutats hi ha iniciatives i equipaments, però del que es tractaria aquí es de fer un Centre d’Art capaç de cobrir expectatives… Per això un Centre d’Art pot ser un lloc on la gent pugui informar-se, un agent transmissor de coneixement, un servei públic en la mesura que està tutelat per les institucions, també ha de fer visibles objectes d’art i propostes artístiques, ha de ser un lloc, en darrera instància, capaç de concentrar iniciatives preexistents a les comarques Gironines, que són moltes…

D’altra banda, i això és igualment important, ha de connectar les comarques gironines amb la resta de Catalunya i amb Espanya i, per extensió, amb la resta d’Europa i, perquè no, amb el món sencer. Estic parlant de xarxes que funcionen per internet però també per molts altres canals. I és que un Centre d’Art ha de ser un lloc que ha de crear sinèrgies, que ha de fomentar l’intercanvi i el tràfic d’idees… Al final això deriva sempre en l’aparició de nous projectes.

· Un diàleg Girona-món…

És clar. Que els artistes de Girona entrin en contacte amb autors estrangers també fa que la seva obra tingui més possibilitats de sortir a fora i que coneguin altres contextos. És una qüestió de reversibilitat. Cal reclamar l’espai expositiu com a espai públic i veure el Centre com una membrana: el museu ha de sortir al carrer i a la inversa. Per això m’estimo més parlar d’usuaris que no de visitants…

· Però com es concilia la voluntat democratitzadora amb la qualitat de les propostes? Tots sabem que passa quan se sucumbeix al dictat de les audiències…

No anava tant per aquí (riu)… Del què parlo són de relacions… Per tant s’ha de negociar entre espais, entre propostes: el Centre ha d’evitar el monòleg i fomentar per sobre de tot el diàleg amb els diferents actors del món de la cultura i, per descomptat, amb els ciutadans…

· En aquest sentit, suposo que s’ha tingut en compte als artistes de casa. Com articularà aquest patrimoni més local amb els objectius més globals dels que ens parlava?

A mi m’interessa la transversalitat, tot i que les relacions es poden mantenir a molts nivells. Pot ser que s’organitzin activitats que integrin artistes de diferents localitats de les comarques gironines, però també pot ser que des del Centre es programin activitats que coincideixin amb propostes que es duguin a terme de manera simultània a altres localitats, o també, i potser més interessant, es poden produir activitats expandides en l’espai. Per exemple: a l’espai ZERO1 d’Olot ja fa anys que es treballa de forma molt seriosa de la mà de David Santa eulàlia en aquesta línia: nosaltres podríem plantejar deslocalitzar-nos i treballar conjuntament amb ells de manera puntual per plantejar una mostra que permeti als espectadors desplaçar-se a les dues ciutats…

· Al final, potser el principal problema és que la gent no acaba de diferenciar un Museu d’art d’un Centre d’Art Contemporani…

La diferència primordial és que un Museu d’Art Contemporani parteix una col·lecció que conserva i presenta periòdicament a través d’activitats i exposicions temporals… Un Centre d’Art, en canvi, no té col·lecció…

· I aquest sembla que és el problema: hi ha molta gent que es pregunta que faran amb l’obra d’artistes gironins, sobretot pintors, de la segona meitat del segle XX en endavant...

És un tema que per força haurà d’estar sobre la taula de les institucions gironines, però a mi l’encàrrec que s’ha m’ha fet és el de generar un projecte per un Centre d’Art Contemporani. Per tant, estem parlant de pràctiques artístiques contemporànies amb tota la seva complexitat i, encara més, estem parlant de generar o fomentar la cultura més que no pas de preservar patrimoni cultural preexistent. A nosaltres ens ocupa el present i el futur. Del passat n’haurem de parlar quan sigui necessari per entendre el present. L’esperit del Centre d’Art Contemporani de Girona és estar amb un peu al present i l’altre al futur, però amb l’orella posada al passat…

Entrevista de siestv a Rosa Pera, del mateix període:
desembre de 2008

One thought on “Recuperem una entrevista amb Rosa Pera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s